Solidaritat i (im)postura
Realment, ¿pot ser l’assegurança una eina de solidaritat?
Per a nosaltres la resposta és fàcil: ho pot ser i és necessari que ho sigui. Però no hi ha solidaritat si només depèn de l’altruisme individual. Parlar de solidaritat només té sentit si s’incorpora com a valor fonamental en la nostra activitat social, econòmica i política.
Unsplash
La indústria financera —i l’assegurança és una de les seves expressions— disposa de recursos per fer visible de manera continuada i evident la seva vocació solidària: programes de voluntariat social, mecanismes de conciliació, patrocini de causes nobles, nombroses convocatòries de «premis solidaris»… No es pot negar que tot plegat té un impacte positiu: menjadors socials, programes de mobilitat, acompanyament a gent gran, ajuda a la infància en risc, rehabilitació, projectes de cooperació al desenvolupament, recerca i una pila més de projectes.
Certament, les pràctiques «solidàries» no són exclusiva de la indústria financera, però pocs sectors econòmics han necessitat i utilitzat la fórmula amb tanta procacitat i amb finalitats tan diverses, ja sigui per diferenciar un producte, captar clients sensibles o millorar la confiança dels grups d’interès i, sobretot, fer visible una suposada missió social.
Però, ¿com es fa compatible aquesta dimensió social amb una indústria que ha basat la seva conducta en la lògica de privatitzar el benefici i socialitzar les pèrdues provocades per la seva voracitat? Els mercats financers han desenvolupat mecanismes per desentendre’s del fet públic, de l’interès col·lectiu: desregulació del sector, comptabilitat opaca, evasió fiscal…
És evident que, malgrat els premis solidaris, l’obra social i els programes de voluntariat corporatiu, els índexs de desigualtat continuen creixent. A l’Estat espanyol, entre 2004 i 2015 l’índex AROPE de pobresa ha crescut un 14,40% i l’índex de Gini, que mesura la desigualtat de renda, s’ha incrementat un 11,60%.
Quan la solidaritat és només una opció individual, més o menys inspirada per la generositat, la realitat és implacable: no n’hi ha prou amb granets de sorra.
Si deixem la redistribució de la riquesa en mans de corporacions financeres, tindrem un problema greu. La cohesió social seguirà depenent de la voluntat d’alguns i no de l’acció col·lectiva. La primera conseqüència és que, amb la consciència neta, oblidem que les relacions socials són un sistema en el qual tots som protagonistes i coresponsables.
És hora de canviar el paradigma de la solidaritat: cal superar les pràctiques solidàries concretes i entendre que la solidaritat és un valor i una norma social. Només així serem capaços de reapropiar-nos les eines per construir una societat més justa i sostenible.
En l’origen de l’assegurança hi trobem aquesta lògica. La comunitat acumula recursos per ajudar aquells d’entre els seus membres que pateixen una pèrdua. Es tracta de l’esperit de la mutualitat. Vista així, l’assegurança és una eina social solidària només quan, inscrita en una comunitat, prioritza el fet col·lectiu per sobre del profit individual.
L’assegurança —i el sistema financer en el seu conjunt— es configura, així, com a dret dels seus membres i com a mecanisme de cohesió social. Una societat justa i de progrés no limita l’accés de qui ho necessita als mitjans per desenvolupar els seus projectes vitals o econòmics.
I aquest és el repte. És per això que ens cal imaginar una assegurança fonamentada sobre els principis de la finança ètica, integrada en una economia social i solidària i al servei de les persones i les comunitats.
Necessitem un sistema financer que integri banca, crèdit i assegurança, compromès amb una visió més justa, més solidària i més humana de la societat. I és urgent.
Comparteix aquesta noticia a les teves xarxes socials